Tota crisi implica tant una dificultat com una oportunitat. I, en tot cas, exigeix memòria, audàcia i valentia. L’actual crisi ha desbordat tots els àmbits: econòmics, socials i, per suposat, sanitaris i personals; però, per això mateix, ens dóna l’oportunitat de refer-los tots i de millorar la situació en que estem. Podrem? Voldrem? Sabrem? Ens deixaran?
Efectivament, tota crisi implica tant una dificultat com una oportunitat. Si fem memòria veurem com el Codv-19, a més d’afectar la nostra salut personal, també ho està fent a l’estil de vida que ens hem construït durant el segle XX i que, fins i tot amb alguns canvis propiciats precisament per altres crisis (com el crack de 1929, les dues grans guerres i, fins i, tot la recent crisi econòmica de 2008), compartim hui en dia els països desenvolupats, també a la Vall, jan el el XXI.
Un estil de vida que, francament, no m’agrada massa perquè necessita generar paisos empobrits, superpoblació, contaminació, turisme insà, consumisme, etc. Però, certament, amb el Codv-19 hem canviat la nostra existència i la nostra manera de treballar… només en un parell de dies (!). ¿No podríem, certament amb una mica més de temps, modificar la manera de viure, l’estil de vida, de forma permanent?
Aquesta crisi és una gran oportunitat
Precisament per això aquesta crisi és una gran oportunitat, potser l’última. Estic convençut que podem canviar aquest estil de vida. Però per a això necessitem audàcia i valentia (que en termes de ciutadania significa: “votar” propostes i partits polítics) per a sostindre unes noves institucions econòmiques i polítiques, més redistributives: dels rics cap als pobres, dels forts als vulnerables (comptant al xicotet comerç i al medi ambient com a vulnerables), i poder donar valor al que més en té: l’ensenyament, la sanitat, el comerç pròxim, per posar tres exemples; i menys a qui, tenint-ne, està no obstnat sobrevalorat: futbol, cert turisme, consumisme, per posar tres exemples també.
Triarem l’oportunitat del canvi o tot seguirà quasi igual després d’aquesta crisi? Hi ha raons per a l’optimisme? No moltes, però n’hi han. D’entrada, perquè el Codv-19 ens ha posat en una situació límit molt cruel. De fet, hem adoptat l’ús de conceptes bèl·lics per a referir-nos a aquesta crisi (guerra, véncer, enemic, victòria, etc.). No m’agrada massa aqueix tipus de llenguatge, però és cert que fins i tot aquesta terminologia conté una mica de positiu, si la llegim amb certa intenció perquè, en aqueix cas, es tractaria d’una guerra en la qual la “humanitat tota” està en un mateix bàndol (per primera vegada, diria jo). El positiu és que la guerra sol proporcionar una gran cohesió interior, una solidaritat, que en aquest cas seria de “tota la humanitat”. No està malament. Per fi, tota la humanitat rema en la mateixa direcció. Fins a que acabe la crisi? No deuríem, si volem canviar a millor. I ho podem fer, però: volem? Si volem, podem: tenim audàcia i valentia suficients.
[metaslider id=»763″]Encara que siga en ràpid traç, anotaré 3 aspectes que em semblen essencials destacar en aquesta breu reflexió, per tal de portar un poc de llum a l’audàcia necessària.
1. L’economia
No tot és economia, però no podem negar que ací ens la juguem, perquè més enllà de les vides ja perdudes, del temps de confinament, les conseqüències econòmiques són greus. El coronavirus provocarà una recessió molt superior a la de 2008, d’això ningú dubta.
Ara bé, anirà tot mal? Jo diria que no, a tenor del que diuen els experts: “Crec que la majoria dels negocis (…) no fracassaran en el retorn a la seua activitat empresarial [una vegada passe la crisi]”, observa Edmund Phelps, premi Nobel d’Economia.
Una altra cuesitón clau és la pregunta pel temps de recuperació econòmica. En aquest cas, IHS Markit adverteix que “probablement la majoria de les economies tardaran entre dos i tres anys a tornar als nivells de producció que tenien abans de l’epidèmia”. Malament, però no tant, especialment si els governs ajuden com cal, perquè això vol dir que serà abans.
Quins canvis poden existir? Ací és on està l’oportunitat econòmica, que consisteix a poder humanitzar-la. Sí, l’economia es pot humanitzar. Per a això, les grans empreses han de pensar si volen seguir amb el mateix model inhumà /deshumanitzador actual o bé canviar-lo; certament, el xicotet comerç és model d’humanització, de proximitat. “El benestar mundial serà molt major si els països opten per la cooperació, l’ajuda i la solidaritat en moments de crisis, i per compartir informació i avanços científics en lloc de fer-ho per l’autarquia o la confrontació”, sosté Rafael Doménech, responsable d’anàlisi econòmica de BBVA Research. Però també superada aquesta, afigiria jo: si durant la crisi és posibe, és bo, per què també no després?
2. Seguretat i llibertat
Altra de les qüestions preocupants és la difícil relació entre la seguretat i la llibertat. L’escriptor israelià Yuval Noah Harari comptava en The Financial Times que en aquests temps de crisis la societat ha de triar entre “vigilància totalitària i apoderament ciutadà”. Totalitarisme o democràcia. Alerta perquè desprès de les crisis els totalitarismes es creixen… Augmenten la xenofòbia i el racisme.
Més enllà d’aquesta crisi, haurem d’enfrontar-nos amb aquest dilema. I a l’hora de triar les respostes hauríem d’avaluar les alternatives i les implicacions a llarg termini. “Les noves tecnologies són una excel·lent eina per a previndre i evitar els contagis i organitzar les nostres vides (pensem en la compra ‘online’) o l’activitat econòmica (teletreball). Però cal buscar un equilibri entre privacitat i seguretat, i evitar caure en un control que manipule a les persones o pose en perill les seues llibertats individuals”, adverteix Rafael Doménech, responsable d’anàlisi econòmica de BBVA Research. I té raó. Serà necessari que ens ho plantegem.
3. Crisi i filosofia
No podem triar les crisis, però si la manera d’enfrontar-nos a elles. I ara em referisc ja des del punt de vista personal, d’ètica (i psicologia) personal. Tenim una oportunitat personal de millorar-nos; tenim temps suficient, en aqueix confinament que acabarà, com per a parar-nos a pensar el nostre “estil de vida personal”, fer-li un test, entendre millor qui som i com ens relacionem amb els altres…, potser per a descobrir que podem millorar, que podem arribar-a-ser una millor versió de nosaltres mateixos. Però, ens atrevim?
La crisi és també una oportunitat perquè les persones millorem a través del “donar”, és a dir, dels valors que impliquen posar-se a la disposició dels altres: per a escoltar-los, per a tirar una mà i ajudar, etc.; cada persona segons els seus potencials, les seues virtuts, etc. Si ho fem, eixirem millor parats de la crisi amb tota seguretat.
4. Algunes coses bàsiques que aprenem
Què aprenem i què podem millorar des d’aquesta crisi?
1. Que el sistema de salut és un dret fonamental de l’ésser humà. I no podem fer retallades, per més que el neoliberalisme ho demane.
2. Que, en determinades circumstàncies, el teletreball és possible. Més treball des de casa. Inclús també es pot practicar més la medicina a distància (per a certes situacions, clar), el pagament electrònic, etc.
3. Que el professorat i el personal santiari són molt més valuosos que els banquers d’inversió i els gestors de fons especulatius, no diguem que els futbolistes i els youtubers, etc.
4- Que la història adverteix que les crisis alimenten els totalitarismes: si no ens preparem, vindrà la xenofòbia i el racisme. No podem oblidar tant prompte l’auge del populisme després de la crisi de 2008. Després de 2020 pot tornar a succeir.
5. Que els Governs gastaran més a cuidar la salut dels seus ciutadans (encara que només siga per eludir els enormes costos de futures pandèmies), però que els haurem de vigilar perquè es mantinga la tendència.
6. Que podem salvar el planeta, que en 2050 pot exclatar, si canviem l’estil de vida. Per posar un exemple: a la Xina, on la pol·lució causa més de 1,6 milions de morts prematures, el confinament (d’acord amb el científic de la Universitat de Stanford Marshall Burke), ha salvat almenys la vida de 1.400 xiquets menors de 5 anys i 51.700 adults de més de 70 anys.
En fi, de la crisi podem eixir crescuts i creixent en tant que persones i en tant que ciutadans: de la Vall, de la Comunitat, d’Espanya, de la UE, etc. És una bona oportunitat, un bell esforç d’humanitat.
Blog