Dedicat a les persones majors del nostre poble.
Les paraules canvien amb el pas del temps. Abans confinament era el càstig que es dispensava a aquelles persones que desfiaven el règim. Unamuno va estar confinat a Lanzarote, Dionisio Ridruejo a Ronda, Juan Capó a la Vall d’Uixó. Se’ls treia de la seva llar i se’ls portava a terra estranya per desfer qualsevol lligam que tingueren amb la comunitat en la que havien viscut.
Hui el confinament es dona en casa pròpia envoltat dels objectes quotidians però lluny de les persones que no són de la llar.
Altra característica que ens copsa d’este nou tipus de confinament és la seva universalitat. No és propi de cap país ni té cap motiu ideològic o social sinó que pràcticament es dona al llarg de tots els territoris on l’estat és prou fort per a poder imposar-lo. Ja no és un confinament selectiu i determinat a certs personatges rellevants.
Tot això fa que ens trobem amb una situació nova que necessita ser pensada i conceptualitzada, però davant de la qual tenim poques guies que ens poguen ajudar. O, millor dit, haurem d’adaptar una vegada més les velles guies per a l’acció a una situació que ens ha sorprès per la seva intensitat i per la seva novetat. Vaja per davant que pense que les solucions que donarem davant de la nova situació seran les de sempre, complint la màxima de Lampedusa quan diu allò de que “tot canvia per a que no canvie res”, que difícilment eixirà una societat millor però que malgrat el més que possible fracàs, estem obligats a intentar evitar-lo. Per a poder emprendre eixa tasca d’humanitat necessitem un diagnòstic i, particularment, crec que l’anàlisi d’esta ignota situació ha de vindre en primer lloc dels sentiments que ens han dominat durant este confinament. En ells possiblement trobem el retrato de la naturalesa humana que es mostrarà amb una nova força en el temps que vindrà. La meva sensació és que bàsicament els sentiments que ens han dominat, que ens han envaït i que van a ser necessaris per a repensar un diferent futur han sigut la fragilitat, el vincle, la brevetat i el silenci.
FRAGILITAT
És fràgil allò que es pot trencar en trossos, en fraccions, que pot perdre la seva completa forma, que, en definitiva, esta altament exposat a deixa de ser el que era. Açò ens ha passat a nosaltres, tant a nivell social com personal. Quantes coses que creiem intocables han quedat desfetes com a castells de sorra? Quantes persones que hagueren donat la vida per unes festes, un equip de futbol, un esdeveniment social, una institució, han vist com no han estat, no s’han fet presents en la seva vida o simplement han quedat com un frustració no anunciada. Per no parlar de l’economia, per la fragilitat que el nostre sistema econòmic, sobretot aquell construït sobre ficcions mai ben assentades (torna a aparèixer el fantasma d’una crisi demolidora per la reiterada falta de prudència), ha demostrat i que serà causa d’una quantitat enorme de damnificats. Encara així, podem estar contents de la capacitat de resistència que han demostrat certs sectors que han patit un abandonament reiterat per part de la societat que ara els ha demanat que ens ajudaren a mitigar la fragilitat. Estos sectors han sigut l’agroalimentari (quanta raó ha tingut sempre el meu amic José Ramón Urbán quan defensava la importància estratègica dels llauradors i l’oblit social en el que han viscut des de fa més de trenta anys), el sanitari (castigat com la resta de serveis públics per retalls i fiscalitzacions inquisidores i massa vegades espoliat per la incompetència dels governants) i el comerç de proximitat, que superant la voracitat de les grans superfícies ha pogut sobreviure i poder abastir especialment als sectors més vulnerables i més desconnectats de la nostra societat.
VINCLE
Viure amb vincle és viure lligats, sotmesos a un efecte “papallona” on el que puga passar en un racó perdut del món afecta a la nostra quotidianitat. Així ha sigut, no podem viure aliens al que fan o els passa a la resta, perquè, mostrant una vegada més l’egoisme que ens caracteritza, ens pot afectar a nosaltres. Vullguem o no, estem vinclats, lligats, codeterminats i, per dir-lo amb una imatge prou gràfica, embarcats en un vaixell que no distingirà classes ni ètnies en el moment que s’afone. A banda d’eixe vincle universal una vegada més redescobert, està el vincle amb els que estan prop. Malgrat estar en la majoria dels casos geogràficament propers de les persones amb les que teníem vincle, hem perdut el seu contacte. Els vincles malgrat ser naturals, s’han de renovar, els nucs que no es renoven perden força i acaben trencant-se. No podem fugir del vincle, però tampoc podem oblidar que necessiten ser renovats dia a dia.
BREVETAT
Una de les pitjors constatacions dels nous temps és la relativitat del temps. Malgrat que cada dia ha tingut 24 hores no les hem sentit pràcticament idèntiques en cap de les jornades viscudes. Molts han sentit que les jornades es feien eternes, mols han pogut comprovar la rapidesa del temps viscut quan no es fa res, molts han estat envaïts per tasques obligades o oblidades i han sentit este tancament físic també com un tancament laboral. Eixe temps que objectivament es mesura amb igualtat ha sigut vivenciat subjectivament amb una rotunda diversitat. El que era llarg pareixia breu, i el que era breu pareixia etern. Al mateix temps també estes setmanes que hem viscut confinats ens han pareguts eternes perquè no hem pogut gaudir d’allò que consideràvem imprescindible. La brevetat d’unes setmanes eternes ha de comparar-se amb les vivències llargues que s’han viscut durant altres moments de la nostra història: quant de temps varen estar els nostres avis evacuats lluny de les seves cases quan va ocórrer la guerra incivil, quants anys van estar exiliats les persones que no estaven acceptades pel règim franquista esperant poder tornar a la seva llar, quants segles han passat des de que aquells que vivien en estes terres varen ser desterrats per ser jueus o per ser moriscos i varen cometre la innocència de guardar la clau de les seves cases pensant que un dia podrien tornar a usar-les. La veritat que esta eternitat que tant ens ha acovardit resulta ser un temps relativament breu.
SILENCI
Les jornades que hem viscut este insili (expressió que vaig llegir a l’escriptor Leonardo Padura per descriure la situació en que viuen molts discrepants del règim polític de l’illa de Cuba) han estat dominades per un aclaparador silenci. I, el pitjor, és que ens sembla que no, que tota l’estona hem estat acompanyats per xarxes socials, noves tecnologies, notícies a la televisió, aplaudiments col·lectius o mostres artístiques improvisades al balcons. Però eixe soroll, més que trencar el silenci, l’ha fet evident. Tot allò que hem cregut sentir han sigut missatges repetits, pura cacofonia semàntica on una i altra vegada s’han repetit consignes que més enllà del voluntarisme benintencionat però innocent no ens aportava res. Les xarxes socials han intentat omplir un buit amb més buit, amb més reiteració d’una veu que sembla omnipresent però denota la seva buidor. Les notícies sols ens han interessat perquè ens deien unes instruccions que devien de ser canviades en poques hores donades unes circumstàncies totalment imprevistes per ningú. En eixe joc creuat de soroll sense referents s’ha fet evident el silenci. El silenci dels motors, de les fàbriques, de les escoles (hi ha una imatge més impressionant que un institut buit d’alumnat en una jornada de primavera a mig matí?), de la vida cívica i social. El silenci que alguns han volgut omplir amb missatges destinats a caure en el més contundent dels oblits. El silenci que ens ha fet observar una vida natural que s’ha provocat en els nostres cossos i que ha pres carrers, corrals i termes. El silenci que una vegada acabada la xerrada amb els que estimem ens ha dominat i ens ha fet sentir amb tota la seva contundència la mentida d’un mon virtual. El silencia que El silenci que hem d’aprendre a usar en un món nou perquè sols amb el seu bon ús serem conscients de la importància de les idees fonamentals per a la humanitat.
Estic d’acord que estos quatre sentiments no van a representar tot l’espectre de sensacions que ens han envaït durant el confinament, però amb ells vull aportar una visió parcial i subjectiva d’una experiència que ens va a portar a una crisi econòmica, social, moral i social que requerirà de tota la nostra intel·ligència i prudència per a minimitzar els danys i reconstruir un millor espai comunitari.
Vicent Rebollar Cubells